Daniel Martínez: “Molt bona tarda. Moltes gràcies per la vostra assistència a la conferència que la Fundació Romea per les Arts Escèniques organitza per la llibertat d’expressió. La conferència d’avui té un títol interrogatiu: està en perill, la llibertat d’expressió? Jo no sé si el fet de plantejar la pregunta la converteix ja en purament retòrica, però del que no hi ha dubte és que la successió d’esdeveniments negatius ens porta a reflexionar sobre ella, i jo crec que a manifestar-nos amb la màxima contundència en pro d’un dret fonamental com és la llibertat d’expressió. Josep Ramoneda, filòsof, escriptor i director del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, és una persona que uneix, a la seva enorme capacitat de reflexió i coneixement, un compromís permanent en la defensa dels valors que han de guiar una societat lliure i democràtica. Les seves observacions són panoràmiques, alguns dirien polièdriques, i els seus diagnòstics preclars, i estan únicament limitats per l’ètica i la honestedat personal. Aquestes característiques, quan les llegim o escoltem, ens ajuden als altres a raonaments necessaris, sobre les virtuts i defectes de la societat en què ens desenvolupem. Per tot això, i pel seu compromís personal amb la llibertat d’expressió, a més de l’amistat que mostra vers la Fundació Romea, absolutament corresposta, és pel que li hem demanat que ens faci partícips de les seves reflexions en aquest sentit. Senyor Ramoneda, moltes gràcies”.
Josep Ramoneda:“Gràcies Daniel, gràcies per la teva generositat, perquè ets de les persones que quan el truques sempre hi són; per tant, quan ell em truca i si em necessita jo també hi sóc, és un joc recíproc sobre el que es funda la confiança i la llibertat. Bé, a la pregunta que deia ell, tots sabem que és bastant retòrica; està en perill la llibertat d’expressió? Dissabte passat, Anna Politkovskaia va ser assassinada a Moscou a casa seva. Quaranta-vuit hores més tard, pressionat per la senyora Merkel, el president Putin va dir que es faria una investigació rigorosa, però immediatament va afegir que aquesta senyora no tenia cap incidència en la vida pública russa. Ja sabem què vol dir això; no es necessita gaire imaginació per saber què vol dir que la deu haver matat un borratxo, un delinqüent comú, un enemic personal, o qualsevol cosa d’aquestes. Tothom sap que a Rússia no hi ha cap d’aquestes coses que passen que no passi pel despatx del senyor Putin. Tothom sap, menys els governants europeus i occidentals, que segueixen mirant cap a un altre cantó, i que seguiran mirant cap a un altre cantó. Alguns ens han dit que sort que hi havia Putin, que era una benedicció del cel, que estava controlant un caos que era un caos terrible que podia ser terrible després de l’explosió de la Unió Soviètica. El fet és que aquest senyor ha construït un sistema autoritari com desgraciadament massa n’hi ha al món; es tracta d’un sistema autoritari absolutament personalitzat que controla tots els límits del poder amb una sola mà; el polític, el social, el mediàtic, i que es permet anar eliminant totes aquelles persones en qualsevol d’aquests camps que li facin nosa. És el dotzè periodista que ha mort a Rússia a l’era Putin, i el cinquanta-sisè periodista que ha mort aquest any a tot el món. Per tant, la pregunta “està en perill la llibertat d’expressió?” es pot anar contestant soleta de mica en mica. L’endemà de la mort d’Anna Politkovskaia dos periodistes alemanys morien a l’Afganistan. El professor Redeker viu a la clandestinitat per haver fet unes declaracions en un article de Le Figaro considerat ofensiu per gent del món islàmic. L’Òpera de Berlín, com tots sabeu, va anul•lar la seva presentació, una anul•lació que, si ja de per sí és greu, va venir acompanyada per una reacció, en cert sentit positiva, de la senyora Merkel expressant la seva irritació. Però la senyora Merkel té una cosa que no tinc jo, que és un ministeri de l’interior i uns serveis d’informació; no li costava res complir la seva obligació, que és garantir en el teatre en qüestió que l’òpera es podia representar sense cap problema. I, en lloc d‘això, es va decidir que no es feia i tan contents. La llista continua, és en cert sentit inacabable. Hem vist durant aquests dies l’autocensura dels moros i cristians, una de les tradicions de València i Alacant. L’altre dia rebia una nota d’un professor amic que acaba de fer un llibre titulat Contrapeche, en què ell volia publicar a la portada una il•lustració molt interessant i curiosa, on veiem Mahoma rebent la revelació de l’arcàngel Sant Gabriel; és com una mena d’anunciació on veiem la figura de Mahoma; però els conservadors de la Universitat d’Edimburg, que són els que tenen la litografia, li van negar el dret a publicar-la a la portada del seu llibre i li van dir directament que era per por. Podem seguir, a casa nostra hem tingut altres exemples manifestos de censura i pressió ideològica o religiosa: en el cas de Rubianes, en el cas de Leo Bassi i altres. Aquest mateix matí, estava amb l’alcalde de Sant Sebastià, Odón Elorza, i ell explicava la necessitat que té la societat basca d’una certa regeneració moral després d’haver passat tants anys amb la pressió de la por, amb la gent tenint una veritable por a dir les coses que pensa, i fins i tot ha arribat a explicar que hi havia professors que no s’atrevien a parlar i a ensenyar els drets humans a escoles basques per por. En fi, i no anant tant lluny, i no perquè sigui més petit no ho hem de comentar, ahir la intimidació va arribar a la campanya electoral catalana. Em sembla que és molt clar, també forma part de la llibertat d’expressió escridassar algú amb qui tens discrepàncies, i a mi em sembla fantàstic que dues mil persones cridessin assassí a Putin ahir a Berlín, però, el que no es pot fer és passar a impedir que aquestes persones facin l’acte que hagin de fer, arribant a l’agressió física, encara que només sigui amb uns tomàquets. En fi, la llista és llarga i no s’acabaria mai, però a banda d’aquesta enorme quantitat de casos d’atemptat a la llibertat d’expressió que podríem plantejar, hi ha també vies molt més subtils, molt menys aparatoses, aparentment molt menys greus, però que al final mengen molt. És tot allò que té a veure amb la correcció política, amb la intolerància invisible, és a dir, aquelles coses que se sap que no està bé dir-les, que si les dius et causaran potser algun problema i s’acaba preferint no dir-les, o, amb aquests mecanismes d’espiral de silenci que han explicat molt bé els sociòlegs, com en un moment determinat es va produint, en una societat, una espiral que va deixant fora de joc una determinada oposició fins a silenciar-la, fins a negar-li el dret. I tot això també són atemptats a la llibertat d’expressió, encara que no ens ho pensem. En el principi era la paraula i crec que aquí hi hem de tornar sempre, la llibertat d’expressió és fonamental, és la llibertat que conté totes les altres llibertats, si haguéssim de reduir totes les llibertats a una sola, jo, manifestament, em quedaria amb la llibertat d’expressió. Si tenim llibertat d’expressió vol dir que també tenim llibertat de manifestació, perquè forma part de la llibertat d’expressió, i llibertat de reunió i etcètera, etcètera.
L’altre dia, amb un grup de professors africans i americans, intentàvem formular-nos la pregunta en la perspectiva d’un nou humanisme cosmopolita; què és allò en què hauríem d’estar tots d’acord que no es pot sacrificar?, i si tots fóssim capaços de posar-nos d’acord que hi ha una cosa que no la podrem sacrificar, potser a partir d’aquí ens podríem començar a entendre. I jo els deia, i molts d’ells hi coincidien, que l’única cosa que no podem sacrificar és la paraula, perquè la paraula és el que ens permet donar sentit a les coses, i sense sentit l’home no és ningú. El que el diferencia és la capacitat de crear sentit. Podríem fins i tot arribar a dir que la paraula és més important que la vida, perquè sense paraula la vida és inexistent, és insignificant. A la Segona Guerra Mundial, per exemple, van haver-hi moltes persones que es van jugar la vida per protegir la paraula i, un d’ells, Jorge Semprún, van sentir-li dir una vegada una cosa que em va impressionar molt: ‘La vida i la pau no són valors, la vida i la pau són instruments, el valor és la llibertat. Si jo hagués cregut en la vida i la pau, no m’hauria jugat la vida en la resistència antinazi; jo me la vaig jugar per la llibertat’. És, per tant, per la paraula que Som, i que a més Som animals polítics. Animals que entrem en relació i en comunicació amb els altres. Això no vol dir que la paraula sigui innocent, en absolut, i la paraula es pot usar, no és garantia de res, es pot usar per al millor i es pot usar per al pitjor, la paraula pot conduir directament a la barbàrie, quan la paraula es fa consigna el pas a la violència física és gairebé garantit. I la violència simbòlica és un preludi de la violència física, i el pas a la violència física està gairebé garantit quan es perd la capacitat de posar en qüestió permanentment allò que s’està dient i de, en el fons, prendre una certa distància irònica sobre nosaltres mateixos, una de les poques coses que ens pot ajudar a sobreviure. Però la paraula és vehicle de la democràcia, la democràcia es funda a partir de la renúncia de la violència a l’acceptació de la sublimació del conflicte a través d’escenes de representació teatral, perquè no, és a dir, a vegades la gent se sorprèn o s’escandalitza que en el Parlament es diguin paraules massa altes o coses massa gruixudes i no!, perquè es diguin aquestes coses allà evitem que els problemes es resolguin a patacades. El Parlament, finalment, és un espectacle teatral de sublimació de la conflictivitat, que ens evita quotes molt importants de violència. La paraula és el vehicle de la democràcia, el conflicte no solament és inevitable, sinó que a més és desitjable. Una societat sense conflictes és una societat morta. Una societat que no té capacitat d’evolució, no té capacitat de progressar. Levi Strauss deia que una societat incapaç de generar la seva pròpia negativitat és una societat morta, desapareix, tendeix inevitablement a desaparèixer. Per tant, el conflicte és substancial a la societat i no ens ha de fer cap por. El que passa és que per això s’ha inventat aquest artefacte precari que és la democràcia, per poder intentar encaminar, metamorfosar. Els conflictes no es resolen gairebé mai del tot, es van metamorfosant els uns amb els altres, i amb això és fonamental la funció de la paraula. El diàleg és quan hi ha realment un protocol de comunicació comú, que dóna possibilitat d’entendre’s i una capacitat de voler escoltar a l’altre, i la negociació, quan la dificultat d’entendre’s és tan gran que ja només és possible entendre’s en termes d’interessos.
El diàleg, en última instància, es funda en una cosa, es funda en què quan estem uns davant dels altres, en la pitjor de les circumstàncies sempre acabem pensant que com a mínim tenim una cosa en comú, que és la voluntat de supervivència. I sembla que, quan toquem aquest punt, trobarem la manera de posar-nos d’acord. Per això ens desconcerta tant la figura del terrorista suïcida, perquè el terrorista suïcida es una persona en qui no tenim en comú ni aquest mínim element, que semblava que podíem tenir amb el pitjor dels nostres enemics, que és la voluntat de supervivència. Ni això, ell no té ni la voluntat de supervivència.
Tota ferida a la llibertat d’expressió és una ferida mortal a la llibertat, per això és sempre tan problemàtic quins són els límits de la llibertat d’expressió. A mi em costa molt sempre contestar aquesta pregunta però, poc o molt, intentaré donar-hi alguna volta i acabar-hi anant a parar. John Stuart Mill, en un llibre clàssic, Sobre la llibertat, en el qual dedica un capítol a la llibertat de pensament i de discurs, diu que és d’esperar que hagin passat ja els temps en què sigui necessari defensar la llibertat de premsa com una de les llibertats indispensables contra un govern corrupte i tirànic. Això ell ho escrivia el 1858 i pocs mesos després es va desencadenar una persecució de la premsa per part del govern britànic. Imagineu-vos, des del 1858 fins ara, la quantitat de fets que han desmentit la il•lusió de John Stuart Mill que ja no seria necessari defensar la llibertat de premsa contra governs corruptes i tirànics. Per tant, la defensa de la llibertat d’expressió és i serà un tema recurrent, i mai s’acabarà, i mai en tindrem prou, sempre hi haurà amenaces que vindran i que revindran, però és evident que el primer fonament de la llibertat d’expressió és la voluntat de defensar-la. Si no hi ha voluntat de defensar-la no hi ha llibertat d’expressió per una raó molt senzilla: perquè per al poder és molt més còmode funcionar sense llibertat d’expressió. Diguem que el poder funciona malgrat la llibertat d’expressió. I, evidentment, com més continguda estigui la llibertat d’expressió més feliç serà el poder. I per això, els poders democràtics estan encantats quan l’espai d’allò políticament correcte és bastant reduït i bastant circumscrit, és aquest famós discurs del centrisme finalment. El centrisme, què vol dir? Allunyeu-me de mi les puntes i feu que tot estigui bastant estovat i serà més fàcil de fer funcionar. Ja que he citat Stuart Mill, volia que poguéssiu veure l’argument d’un dels grans pensadors del pensament liberal, l’argument en què ell fonamenta la llibertat d’expressió, perquè jo trobo que pot semblar una mica ingènua la seva formulació, però a mi em sembla realment molt profund. Llegiré en castellà perquè és com tinc el llibre: ‘Si toda la humanidad menos una persona fuera de una misma opinión, i esta persona fuera de opinión contraria, la humanidad sería tan injusta impidiendo que hablase, como ella misma lo sería si teniendo poder bastante impidiera que hablara la humanidad. La peculiaridad del mal que consiste en impedir la expresión de una opinión, es que se comete un robo a la raza humana, a la posteridad tanto como a la generación actual. Aquellos que disienten de su opinión más todavía que aquellos que participan en ella. Si la opinión es verdadera se les priva de la oportunidad de cambiar el error por la verdad y, si erronea, pierden un beneficio no menos importante, la mas clara percepción y la impresión más viva de la verdad producida por su colisión con el error’.
Em sembla que és simple, elemental, però profundament clar com a defensa de la llibertat d’expressió. Finalment, Stuart Mill ens diu que negar la llibertat d’expressió és creure en la nostra infal•libilitat, és una pretensió fàtua i ridícula. És negar la part de veritat que hi pugui haver en l’altre, és no donar lloc a l’aclaridora relació veritat-error, i, fins i tot, en el supòsit que tinguéssim la veritat, és fer-li a la veritat el flac favor de convertir-la en dogma. Em sembla que és molt expressiu, insisteixo en la mentalitat de la seva formulació.
Vivim un temps especialment dolent per a la llibertat d’expressió. Jo no voldria caure en tòpics; a mi no em queda cap dubte que per malament que estiguem ara, estem molt millor que quan l’únic mitjà d’expressió era la trona perquè el capellà fes el sermó cada diumenge. No entengueu en mi cap nostàlgia en aquest sentit, però sí que el moment actual és un moment difícil, perquè les prohibicions troben un medi, un terreny molt propici. Vivim en una cultura de la por fruit d’una conjunció; una sensació real de la gent que se sent vulnerable, ja que sobtadament s’ha produït una acceleració del temps i una contracció de l’espai que ha fet que tots plegats ens sentim més premuts en el món, i que tot s’hagi posat a una velocitat que ens desborda. Tots aquells referents que ens ensenyaven quan érem petits, que havíem de tenir una vocació, i que aquesta vocació ens donaria una feina, i que en aquesta feina i treballaríem tota la vida, i això voldria dir que viuríem en un barri i tindríem uns amics, i un país de referència i no sé quantes coses més. Tot això ja quasi res no val, ara ens diuen el contrari: t’hauràs d’inventar una feina cada dos anys, hauràs de canviar de lloc si vols progressar, els referents culturals que tenies clars es desdibuixen, etcètera, etcètera, etcètera. Tot, si ajunten a més les transformacions extraordinàriament positives de la cultura de gènere per exemple, en la relació amb altres països i amb altres cultures, la presència de gent que teníem identificats com un altre llunyà, i que ara el tenim aquí a casa nostra amb nosaltres formant part de la mateixa comunitat. Totes aquestes coses generen uns mecanismes de vulnerabilitat indubtable. L’home, que de per si és vulnerable -no oblidem que l’home fonamentalment és un ésser que mor- en una circumstància així és carn de la ideologia de la por. I des dels poders polítics s’ha jugat descaradament i especialment des de la revolució conservadora propiciada per l’administració Bush, s’ha jugat clarament a la ideologia de la por.
El terrorisme islamista ha donat l’argument; el món occidental havia quedat orfe d’enemic amb la caiguda dels sistemes de tipus soviètic. Passar de l’eufòria que va fer proclamar en alguns, el més conegut per exemple, Francis Fukuyama, La fi de la història i el triomf definitiu de la societat liberal, necessitava d’urgència un enemic, i el terrorisme islamista el va servir en safata. Sobre aquest enemic s’ha construït el discurs de la guerra contra el terror, com una mena de mobilització general. El problema del terrorisme és un problema gravíssim, és un problema que s’ha d’atacar de les maneres que calgui sempre dintre dels termes que la cultura democràtica exigeix. Però no és el problema més important del món ni és el problema més important d’Occident, només cal veure la quantitat de gent que ha mort per altres conflictes i per altres guerres en comparació amb les víctimes que Occident ha tingut en aquesta guerra. El terrorisme islamista ha matat molts més musulmans que no pas occidentals. Per tant, un problema que és real i se l’ha d’afrontar se l’ha convertit en El Problema. Per aconseguir convertir aquesta vulnerabilitat de la ciutadania en por, i la por genera inseguretat i temor que és el que estem veient en aquests moments. És el que estem veient claríssimament amb aquestes reaccions de ciutadans que diuen: ‘Escolti! Sí, sí, a mi això em sembla molt malament, ja ho entenc, ja ho sé que no hauríem de suprimir això, ni això altre, però jo tinc por’. I és cert que amb una sensació, amb un clima de vulnerabilitat, és difícil demanar a la gent actituds que probablement no són heroiques, però que a la gent li pot semblar que ho hagin de ser. Per tant doncs, hi ha tot un clima, hi ha tot un marc creat en aquest moment, la possibilitat de limitar d’una manera ja gairebé natural la llibertat d’expressió i d’anar aconseguint que s’imposi un cert totalitarisme de la indiferència.
Tot humanisme es basa en el fet que ningú no pot escapar al judici de la raó crítica. I aquí ve un dels problemes, qui pretén escapar del judici de la raó crítica? Doncs fonamentalment pretenen escapar d’aquest judici de la raó crítica les religions, que creuen que tenen aquest privilegi, perquè se situen en un altre estadi, en un estadi superior, l’estadi del sagrat. Ahir una gent catòlica, ben intencionada, deien que hi ha gent que parla del sagrat laic!, quin escàndol! Hi pot haver un sagrat laic?, hi pot haver un territori tabú, compartit pels laics? El que passa és que els catòlics tendeixen a pensar que els que són laics no tenen ànima, i per tant no entenen que sigui sagrat, que puguin parlar en termes de sagrat. Però és cert, se situen en un nivell que fa que puguin o que tinguin la pretensió que ells queden fora de la crítica. Els nacionalismes, amb el recurs de la pàtria. Quan la pàtria es converteix en una espècie d’entelèquia, qualsevol crítica es converteix en una crítica a la pàtria, per tant en una agressió a una entitat espiritual superior. Evidentment les ideologies totalitàries, aquestes ja no cal ni explicar-ho perquè és evident. Però també molts importants sectors del poder econòmic que busquen l’opacitat i la invisibilitat. Faré una pregunta que segur que a ningú sorprendrà: quantes crítiques haureu vist en la nostra premsa a El Corte Inglés o a La Caixa?, i poso aquests dos noms com en podria dir altres que també són dels principals anunciants de la premsa d’aquest país. Per tant doncs, vivim en un temps en què són molts els mecanismes que des de moltes direccions fan pressió sobre el terreny de la llibertat d’expressió. I a més, en aquests últims temps s’ha subratllat especialment una versió d’aquesta qüestió que és el que té a veure amb les religions; per què?, perquè s’ha produït un retorn de les religions a l’escena pública. És una de les conseqüències de la vulnerabilitat de què estava parlant abans, però també és una de les conseqüències d’aquesta situació nova. Les religions havien marcat com unes menes de fronteres, que coincideixen amb això que s’acostuma a dir civilitzacions; hi havia territoris que semblava que eren exclusiva de cada una de les religions. Quan una religió entrava en aquest territori ho feia discretament i sense molestar. Ara, amb el procés d’immigració derivat de la globalització, les religions es trepitgen el territori, hi ha una pugna molt gran per el mercat religiós, i això s’ha traduït en una hipersensibilitat en el discurs religiós, i en una hiperpresència en l’espai públic del discurs religiós que semblava, almenys a Europa, que ja havia estat tret de l’escena política central a partir del procés de secularització i de laïcització. I, en canvi, tornen a estar aquí, i és en aquesta clau que s’ha de llegir l’episodi del discurs del Papa, és en aquesta clau de reconquesta de l’espai públic per part de la religió, i també de lluita entre les religions pel que podríem dir-ne el mercat religiós. I jo és per aquesta raó que em sembla desafortunada i equivocada la ben intencionada proposta de l’aliança de civilitzacions. A mi em sembla un error tan gran l’aliança de civilitzacions com el xoc de civilitzacions; l’aliança és ben intencionada i el xoc no, d’acord, fem aquesta concessió, però l’error és al concepte. Creure que ens hem de plantejar les coses en termes de civilitzacions, ja que les civilitzacions han estat controlades històricament pel factor religiós, és creure que la determinació identitària fonamental en les persones pertany a les religions, i per tant és fer un retrocés de dos segles, és tornar a donar a les religions el protagonisme en l’escena pública que els havíem retirat. Jo crec que s’equivoca el president Zapatero amb això; el seu interlocutor no han de ser els religiosos dels països musulmans, els seus interlocutors han de ser els àrabs, laics, demòcrates i liberals, que n’hi ha, i que n’hi ha molts. Aquest error d’Occident de voler anar amb un tracte de civilització a civilització els oculta, els fa invisibles, quan més necessari seria fer-los visibles. Iran, per exemple, és una societat extremament laica, profundament liberal en molts dels seus sectors, amb unes dones que han sabut fer de la imposició una subversió permanent. Passejar per Teheran és un espectacle de la subversió permanent de les dones amb el seu codi de llenguatges, contra el poder dels aiatol•làs. I, en canvi, des d’Occident fem com si tot això no existís, com si l’única cosa que existís fos aquesta superestructura que, gràcies al petroli, aconsegueixen mantenir els aiatol•làs.
Com es destrueix la llibertat d’expressió? Bé, doncs, en fi, hi ha unes quantes coses que són òbvies. La llibertat d’expressió es destrueix amb la prohibició, es destrueix amb la persecució, es destrueix amb la violència, es destrueix amb l’amenaça. Però també amb l’autocensura, amb la construcció d’estrets espais de la correcció política, amb la passivitat d’aquests governs occidentals que miren cap a un altre cantó quan el senyor Putin fa el que fa, per exemple. Avui, en aquestes hores, un grup d’amics és a París manifestant-se en acte d’homenatge a Anna Politkovskaya. Però és aquest grup a París i un petit grup a Berlín i uns estudiants avui a la facultat Blanquerna i poca cosa més, quan en canvi és un dels fets més greus que ha passat en els últims dies. Molt més greu i molt més important que l’experiment nuclear de Corea del Nord, i ho dic amb tota la rotunditat. Les conseqüències poden ser molt més greus que no pas l’experiment nuclear de Corea del Nord que, finalment, ni tan sols se sap si realment ha estat un experiment nuclear perquè es dubta fonamentadament que tinguin capacitat per fer-lo. Però, hi ha aquesta passivitat, i després aquesta mena de paternalisme o mala consciència colonial europea, que Europa hauria de començar a resoldre, i evidentment només hi ha una manera de resoldre, que és fent l’exercici de memòria i de dol a fons, i explicant què va ser el colonialisme, sense elements ambigus i no deixant-ho com aquesta mena d’ombra que fa que quan s’organitzen les protestes contra les caricatures daneses, es castigui més als tios que fan les caricatures que als que cremen ambaixades. I ens han de donar la lliçó ciutadans d’aquests països, com el periodista de Jordània que va posar a la portada del seu diari una de les caricatures de Mahoma i una il•lustració d’un degollament a l’Iraq amb el peu: “Què perjudica més a l’Islam?”. Ens han de donar la lliçó a Europa, i a Europa en canvi: Por!, compte que no s’ofenguin o que no s’ho prenguin malament. La pitjor defensa de la llibertat d’expressió és tenir por a parlar malament del mal. S’ha de parlar malament del mal!, i això és una cosa a Europa que em sembla que en molt bona part ha oblidat.
Hi ha doncs aquestes vies més manifestes de destrucció a la llibertat d’expressió, les que tothom veu, la prohibició, la persecució, la violència, l’amenaça, però també l’autocensura, la limitació dels espais de la correcció política, la passivitat i aquesta mena de paternalisme. Però més encara, hi ha una tendència social a reduir l’espai del que es pot dir, que en alguns moments es podria justificar per una certa por de dissolució de l’espècie, però avui dia ja no. I sobretot hi ha una gran por a pensar per un mateix. El gran ideal il•lustrat, en definitiva l’ideal més gran que s’ha plantejat la humanitat, que és el que va definir Kant (‘que cadascú sigui capaç de pensar i decidir per si mateix’) està molt lluny encara. I, per això cada vegada que es passa del jo al nosaltres quasi sempre s’està perdent algun tros de llibertat. Sempre precaucions quan algú diu: “Tots els catalans no sé què...”, o “Tots els espanyols no sé què...”; malament rai. Alguna part important de llibertat s’està perdent en aquest camí. Evidentment, si poguéssim dir en els termes clàssics de la mateixa manera que Maquiavel es preguntava quina era la virtut republicana, quina és la virtut de la llibertat d’expressió... Doncs jo crec que la virtut de la llibertat d’expressió és el que Magris en diu l’esperit laic, que no és en el sentit tradicional d’esperit laic, sinó en el sentit de l’esperit laic com la disposició a escoltar els arguments dels altres admetent la possibilitat que els arguments et puguin convèncer. I, tot això, acompanyat d’una certa punta d’ironia sobre un mateix, no et prenguis massa seriosament! Magris m’explicava que un dia estava tot fotut perquè li havien fet una crítica molt dura d’un article seu i estava una mica tocat, i un dels seus fills -els fills, com tots els pares sabeu, són els més malvats i els que saben més per quin cantó et faran mal- li va dir: ‘Carai, sí que ets poc laic, i si que et prens seriosament!’. Bé, doncs és veritat, el fill tenia raó, s’estava prenent massa seriosament, li faltava aquesta punta de capacitat d’escoltar allò que et diu l’altre i pensar que potser sí, que potser no n’hi ha per tant i que potser tampoc t’has de prendre tan seriosament a tu mateix. Això no vol dir, en absolut, renunciar a defensar amb tota convicció el que tu penses. Però clar, és difícil pensar realment en una societat en què regni aquest esperit laic definit per Magris, seria gairebé una societat ideal. I, per això, es discuteixen els límits de la llibertat d’expressió. És, al meu entendre, una discussió complicada, és perillosa perquè sempre se sap on es comença però mai se sap on s’acaba quan es comença a parlar de posar límits a la llibertat d’expressió. Jo, per això, he arribat a la conclusió que els únics límits de la llibertat d’expressió poden ser raonablement els límits que el codi penal marca en termes de calumnia i injúria, tota la resta ho veig extremament delicat. I no ho dic per relativisme, que no hi crec en absolut; jo sóc de les persones convençudes de que la veritat és universal i que a més el bé existeix. Però la història demostra que podem posar-nos d’acord contra el mal però no ens podem posar a favor del bé, i jo crec que aquesta lliçó l’hem de tenir present sempre. Quan ens volem posar a favor del bé, immediatament surten les pistoles, en canvi, contra el mal, potser sí que ens podem arribar a posar d’acord i, en aquest cas, el mal és la negació de la llibertat d’expressió. Per tant, a mi em sembla que és més important afirmar la possibilitat d’expressió, amb el risc de fer un disbarat al no limitar-la poc, que no pas, volent-la limitar, no saber ben bé fins on portarem les limitacions. I, efectivament, és obvi que forma part de la llibertat d’expressió l’error, fins i tot encara que sigui deliberat i volgut, encara que ens irriti, hem d’acceptar malauradament que es pugui manipular i mentir, perquè negar-ho seria molt pitjor i, evidentment, hi ha una virtut, que és la virtut de la prudència, però aquesta virtut no es pot exercir des de la por, perquè llavors no és prudència sinó temor, que és el que està passant actualment.
Hi ha modes d’ús de la paraula que entren perfectament en l’àmbit de la llibertat d’expressió, però que la desprestigien i la banalitzen. I, això, és bo que ho tinguem clar sempre, perquè a vegades nosaltres mateixos sense voler podem desprestigiar la llibertat d’expressió. Per exemple, les campanyes de manipulació deliberada hi ha gent que les fa, que quedi clar que una campanya de manipulació deliberada fa mal a la llibertat d’expressió. Per exemple, l’autocensura no lliure, hi pot haver una autocensura lliure motivada per una circumstància concreta, sinó fomentada en la falta de coratge i en la por, per exemple, el temor a parlar malament del mal del que us deia abans, és a dir, a dir les coses tal com es pensen, per exemple, la temptació de no dir tant el que es pensa com el que es creu que la gent vol sentir. Són malalties del pensament, que existeixen, que existiran, i que formen part també de la llibertat d’expressió -perquè la llibertat d’expressió no és cap cel, la llibertat d’expressió és la terra- però que no afavoreixen la llibertat d’expressió.
Bé, com us deia abans, segur que estem millor que abans, quan l’únic mitjà de comunicació era la trona des d’on el capellà feia el sermó cada diumenge. Però vivim en temps de guerra i confrontació ideològica i això pesa sobre la llibertat d’expressió. I, tanmateix, tenim potencialitats tecnològiques enormes que ens obliguen a ser optimistes en aquest sentit; en fi, el mateix Internet tantes vegades esmentat no és, com alguns profetes de la societat de la informació ens prometien, el paradís, però sí que ofereix potencialitats extraordinàries. El que em preocupa és que durant uns anys havíem viscut amb una paradoxa interessant; jo l’havia formulada així: vivim en un sistema en què es pot dir quasi tot, però la immensa majoria de les coses que es diuen queden a benefici d’inventari, perquè només compta un registre molt petit, que és el de la correcció política. Ara em temo que estem en uns dies en què potser no podem ni dir això, potser no podem ni dir que es pugui dir quasi tot i, al mateix temps, l’espai de la correcció política se segueix empetitint.
Sobre el tema del mal, només diré una cosa i és que és un element tan consubstancial a l’experiència humana que ens el trobem cada dia. Per tant, hem de saber trampejar-lo. Insisteixo en la idea que deia abans: és més fàcil posar-nos d’acord contra el mal que no pas a favor del bé. Perquè l’ésser humà és una espècie en falta.
Sobre aquesta qüestió tinc informacions imprecises. El que m’ha semblat llegir és que la prova havia estat feta d’una manera una mica tramposa, però tampoc ho sé ni amb detall ni amb certesa; no voldria emetre un judici sobre bases massa precàries, diguem-ne. En canvi, ja que estem amb temes d’actualitat, el que sí que em sembla extraordinàriament escandalós és això que ha passat que s’ha suspès la cimera de l’habitatge que hi havia d’haver aquí a Barcelona, és a dir, em sembla que algú ha ficat la pota fins a dalt de tot. Primer, dóna una sensació d’impotència impròpia de la novena potència mundial, és a dir, si la nova economia mundial té un estat que no és capaç d’assegurar una cimera de ministres, bé, és que l’assegura fins i tot el govern d’Islàndia. Segon, dóna una imatge completament irreal de Barcelona, que és una de les ciutats més segures i tranquil•les del món, i ho dic amb tot l’èmfasi. I només n’hi ha prou amb viatjar una mica per saber-ho. I, tercer, és incomprensible en una ciutat que va organitzar uns Jocs Olímpics en un moment de pressió bestial d’ETA. Quart, ja no és acceptar un xantatge, és regalar el xantatge abans que te’l facin. I, cinquè, i no menor, és negar un dret als ciutadans de Barcelona: els ciutadans de Barcelona tenen el dret a sortir al carrer quan vulguin i l’administració, el govern, l’obligació de mantenir l’ordre públic, però no canviem els papers ni invertim les coses, no fem quedar a casa els ciutadans de Barcelona sense saber encara què volen fer, per incapacitat de mantenir l’ordre públic. Conclusió, em sembla tan lamentable que només es pot explicar per una cosa encara més lamentable: per treure el debat sobre l’habitatge de la campanya electoral, cosa que és terrible.
Bona nit i gràcies”.
.
Teatre Romea. 11 d'octubre de 2006, a les 19:30 hores
|
