L’espai per a l’espectador és un lloc de trobada al vestíbul del Romea pel públic que vol compartir opinions sobre l’obra que acaben de veure. Es tracta d’una iniciativa que respon a les peticions que durant tot l’any hem anat rebent a la Fundació Romea. És un projecte basat en la confiança amb l’espectador, que tindrà un espai propi on sentir-se còmode entre l’altra gent i podrà prendre un cafè i fer el seu particular debat.

Properes trobades
Plataforma ............................................................. Dilluns 12 de març de 2007

Calixte Bieito: És impossible comprendre els últims 25 anys de cultura i teatre sense estudiar la figura de Brian McMaster. Va néixer el 1943 a Anglaterra, va estudiar dret a Bristol i Estrasburg, i es va llicenciar com a advocat. El 1967 va estudiar en el primer curs de gestió de l’art i es va incorporar a l’EMI Records durant 5 anys com a membre de l’International Classical Division. L’any 1973 comença a treballar com a director d’òpera fins al 1991. Va introduir un grapat de directors europeus a Gran Bretanya. Aquesta és una de les seves obsessions, introduir artistes europeus al Regne Unit. El 1991 va ser nomenat director del Festival Internacional d’Edimburg, càrrec que encara avui ostenta. El Festival d’Edimburg és una de les seus de la cultura europea de la postguerra. Brian ha demostrat un especial amor per la cultura catalana i espanyola en general. Va introduir artistes com Carles Santos, Cesc Gelabert i a mi, entre altres. Actualment és president de la National Opera Studio i membre de l’Arts Council d’Anglaterra. Va ser anomenat Comander of the British Empire l’any 1987 i va rebre el títol de Sir l’any 2003 pel seu treball per a la cultura britànica.
Per definir Brian McMaster diria que és algú que no té por de lluitar pel que ell considera veritablement artístic. Pren riscos i demana a la gent que miri més enllà del que li és habitual. És un home d’opinions radicals i contundents. Al seu festival sempre hi trobem sorpreses que el diferencien de la resta.

Brian McMaster: No estic segur del que voleu saber de mi, per tant us agrairé que em feu preguntes. Primer de tot, unes breus paraules sobre el Festival d’Edimburg, que va començar el 1947 i que té lloc a l’agost durant tres setmanes. Hi trobem òpera, teatre, orquestra simfònica... Hi ha una vasta quantitat d’activitat artística que fa convulsionar el món de la cultura arreu d’Europa i que s’aglutina a Edimburg. Quan es va fundar el Festival al 47 era una època terrible a Europa i hi havia una gran necessitat d’algun tipus de celebració, sobretot en el món de les arts. Així que, partint d’aquesta base, les seves arrels foren força segures. La gent de la ciutat donava les seves cartilles de racionament perquè la gent del Festival pogués menjar. Aquesta experiència fou la que realment va fixar el Festival dins la comunitat. De fet, el Festival té un caràcter que el fa únic al món i és que pren absolutament tota una ciutat al mes d’agost i això crea una audiència molt peculiar per a les arts i, especialment, per al teatre.
El Festival va ser fundat per l’austríac Rudolph Been, que després d’uns anys va fer-se càrrec de la Metropolitan Opera a Nova York. Ell va dir que el programa del Festival canviava programació i aspecte segons el director que el portés en aquell moment, i, si ens hi fixem, al llarg dels anys ha estat així. Cada director ha estat acusat de no afavorir una forma artística de les que s’agrupen al Festival per concentrar tota la seva atenció en una altra. En el meu cas, la meva inclinació és el teatre. Penso que qualsevol dels que treballem en un festival de teatre necessitem fer-nos la pregunta:
- Què hauria de ser el teatre en un festival d’aquestes característiques?
Per definició hauria de ser quelcom especial. És especialment important veure l’oferta teatral arreu del món i portar-la cap als nostres territoris, ja que a Anglaterra, per exemple, hi ha grans textos, grans actors i actrius, però no directors. És per això que necessitem conèixer tots els teatres perquè ens influenciïn. Crec que el teatre als festivals arriba a suplir buits que no aconsegueix en altres contextos. Al Regne Unit el teatre és gairebé exclusivament comercial i increïblement popular, i personalment vaig en contra d’això. És per això que potser sempre tinc tants problemes amb la crítica britànica, perquè intento incorporar al Festival un tipus de teatre on s’hagi de pensar. A Gran Bretanya la figura de Shakespeare està sacralitzada de tal manera que es representen un seguit de textos d’una forma de vegades molt purista, mentre que al Festival d’Edimburg directors d’altres països en donen les seves personals adaptacions.
Crec, d’altra banda, que al Regne Unit es veu molt poca literatura clàssica, que sí que es pot dur a terme en el context d’un festival. Perquè el més interessant és que en un festival puguem desenvolupar recursos artístics que en altres circumstàncies no es faria. És a dir, dirigir un teatre no et permet la mateixa llibertat per programar un ventall d’obres tan ampli com ho pot aconseguir un festival.
Els festivals tenen la increïble capacitat de generar noves audiències, crítiques i joves, que s’aglutinen per buscar quelcom nou que no han experimentat durant la resta de l’any.
Des dels seus indiscutibles inicis musicals el 1947, el Festival d’Edimburg comptava només amb 4 produccions teatrals dins el seu marc, dos de les quals eren de París i les altres 2 eren clàssics de Shakespeare. Si més no, era una temptativa interessant com a punt de partida a nivell internacional. El 1948 algú va descobrir un text escocès del segle XVI, probablement l’únic text dramàtic escocès escrit abans del segle XX. Es tractava d’un text d’un cortesà que descrivia com un rei jove havia de regnar. El text es titulava La sàtira dels tres estats. Era un text molt gràfic i polític que no es va representar fins més de 300 anys més tard al Festival d’Edimburg, en una obra dirigida per Tyrone Guthrie, qui en aquell moment era un dels directors de parla anglesa més importants al Regne Unit i als Estats Units.
El 1949 el festival va programar un revival (millor: una versió) d’un text del segle XIX titulat The cocktail party, de T. S. Elliot, que va ser premiada aquell any i que anava en contra del que en aquella època es programava al Regne Unit.
Jo vaig arribar com a director del Festival el 1992 intentant de redirigir com hauria de ser la programació teatral del Festival. Vaig arribar a la idea no gaire apassionant de representar fins a 7 textos retrospectius del segle XIX que, m’avergonyeix dir, potser eren massa per només 3 setmanes de festival. Va resultar un desastre, però crec que va ser una forma interessant de voler experimentar amb un gènere en concret. De la mateixa manera, també vaig sentir que havia de presentar els treballs d’uns dinosaures de directors teatrals, que el panorama anglès no havia contemplat encara, com Peter Stein i Peter Zadek, entre altres.
Poc després vaig ser convidat a Barcelona com a membre del jurat dels Premis Viñas, i a les jornades preliminars un altre membre del jurat em va passar una nota que deia que res de Catalunya havia estat mai representat al Festival d’Edimburg. Més tard, aquella setmana, em van convidar a l’estrena d’una representació d’Els Joglars, que va resultar tot un èxit, i a partir d’allà es va crear una estreta relació entre el festival de Catalunya i el d’Edimburg. Carles Santos ha assistit sovint al festival, així com La Cubana i Calixte Bieito, aquí present, amb La verbena de la paloma i, més tard, amb l’obra La vida es sueño, que es va programar al Festival amb una petita companyia escocesa. L’èxit va ser tal que l’obra va passar per Londres i Nova York. Comedias bárbaras es va estrenar també al Festival, aquesta vegada amb actors irlandesos, i finalment Hamlet.
Recentment, Cesc Gelabert ha estat treballant a Edimburg en l’apartat de dansa, disciplina amb què el Festival d’Edimburg té molta relació també amb el territori català.
Hi ha hagut canvis en aquests darrers 12 anys, sobretot amb la introducció del territori francès. Quan jo era adolescent i assistia al Festival d’Edimburg arribaven companyies provinents de la ciutat d’Avinyó, que demostraven la complementació entre un festival i l’altre. Sempre, però, en dimensions de petita i mitjana escala.
Quan vaig assumir el càrrec de director del Festival, vaig decidir redefinir tot això. Però en parlaré més tard.
Amb la intervenció al festival del teatre francès em vaig adonar que tota companyia jove comença al festival d’estiu d’Avinyó, i això és el que aporta influències externes que enriqueixen els continguts i les dinàmiques de tot festival.
Els francesos van començar amb el seu festival abans que nosaltres i cada any es produeix la tendència, per part dels mitjans de comunicació, a fer estranyes comparatives, a dir que el festival d’Avinyó és internacionalment reconegut i de gran qualitat. D’aquesta manera jo he interpretat que cada any és un incentiu nou per superar-nos a nosaltres mateixos.
Com a resultat del creixement i desenvolupament del festival francès, nosaltres vam decidir programar només 5 espectacles teatrals, però 5 produccions de les grans. Entre les quals podíem trobar en Peter Stein dirigint una obra de Txèkhov i també, anys més tard, directors com Calixte Bieito treballant amb actors anglesos, cosa que fa enriquir les diferents maneres de fer teatre i les diferents disciplines. Tot això ha enriquit enormement el nostre festival al llarg dels anys. Calixte va dirigir la seva extraordinària versió de Hamlet atraient una nova, jove i fresca audiència al nostre festival, a més de la ja habitual d’altres anys. Així vam aproximar també al públic els textos escocesos. A la societat britànica estem intentant desenvolupar el gust per la multiculturalitat teatral. La societat s’està transformant, i un exemple d’això és Londres.
És per això que al nostre festival també hem presentat obres sobre la nombrosa societat asiàtica que viu al Regne Unit i Escòcia, tot i que de vegades prendre aquest tipus de risc no acaba funcionant. I això passa de tant en tant.
Tot i així, programar teatre per un festival és excitant, arriscat i gratificant. Personalment estic molt preocupat sobre la programació de l’any vinent, així que si teniu algun tipus de suggeriment estaré encantat de sentir-lo.