Galeria
Descripció
En escena, la màscara no representa un personatge ni substitueix el cos, sinó que posa en joc el fet mateix de representar. S’hi acumulen formes de ser, identitats que han existit i que encara persisteixen, de manera que el que som apareix com una cosa més potent que una unitat, una construcció feta en el temps.En escena, la màscara no representa un personatge ni substitueix el cos, sinó que posa en joc el fet mateix de representar. S’hi acumulen formes de ser, identitats que han existit i que encara persisteixen, de manera que el que som apareix com una
cosa més potent que una unitat, una construcció feta en el temps.
És una màscara robòtica, però la tecnologia no s’hi presenta com una confrontació ni com un mirall. És una extensió de l’esperit humà, una part inseparable, igual que ho són totes les capes d’identitat que construeixen un personatge i que romanen en el cos de qui l’ha interpretat. Com els records, per si mateixa no és res; és en acoblar-se amb la consciència humana, individual o col·lectiva, que pren sentit.
La màscara es mou, s’obre i recull gestos, i en aquest moviment no s’imposa sinó que acompanya, establint una relació amb el cos des de la proximitat, l’ajust i una certa fragilitat. No hi ha substitució, hi ha continuïtat.
Allò artificial no s’oposa a allò natural, sinó que es presenta com a cultura, com una part que en forma part i que el fa visible com alguna cosa ja mitjançada, ja construïda.
La identitat no es té, es fa, i en escena es torna a fer, una vegada rere una altra.