POR

Gènesi
El 2017, en plena fam creativa, em va caure a les mans la novel.la “Por”. A mesura que m’endinsava en les pàgines, visualitzava ja impacient la posada en escena. Ràpidament, la idea d’aixecar-la al teatre prenia cos i forma fins que, en les últimes tres pàgines, un gir dramàtic inesperat de Zweig va alterar la meva il·lusió i expectativa. Què em va passar en aquelles maleïdes tres pàgines? Després de donar-hi voltes si tirar-la endavant o no, vaig decidir posar-m’hi; provar d’adaptar-la al teatre amb l’esperança de poder desencallar tard o d’hora aquell bloqueig. La solució va acabar arribant: la narració de la novel.la aniria acompanyada d’una segona narració paral·lela on hi desgranaria les pors i contradiccions que poden originar el bloqueig mental d’un director davant el procés creatiu.

Tesi
És pitjor la por que el càstig. És pitjor la por, els fantasmes que l’autor crea dins seu que el veredicte final del públic. Davant d’una obra clàssica, com s’ha de posicionar un director contemporani? Ha de ser fidel a la tesis original de l’autor? L’ha d’adaptar als seus valors actuals? El director ha de prendre decisions, sabent que això implicarà renuncies. I això ho ha de tenir molt clar, perquè sinó, acabarà sent víctima dels dubtes i les pors més cruels que qualsevol procés creatiu pot suscitar.

Andreu Rifé.